Nacionalitzacions i distribució de la riquesa

La desregulació del sistema financer es va accelerar durant les reformes neoliberals iniciades a la dècada dels anys 80 del segle passat. Tot aquest procés va assentar les bases perquè esclatés al 2008 la darrera gran crisi-estafa del capitalisme a nivell global. Malgrat els moviments de protesta que es van desencadenar, finalment es van tornar a imposar les polítiques de dretes que van rescatar el sector bancari, van fer caure tot el pes de la recessió sobre les classes populars i van incrementar encara més les desigualtats en la distribució de la renda. Ara mateix, les 2.000 persones més riques del món acumulen tanta riquesa com els 4.600 milions més pobres.

El gran rescat de la banca dut a terme durant els últims anys ha estat un procés de socialització de les pèrdues que el mateix sistema financer havia generat. Per exemple, a Espanya s’ha salvat a Bankia, una de les entitats que més va contribuir a la bombolla immobiliària. No podem parlar d’un procés de nacionalització tal com defensem des de Comunistes de Catalunya, perquè entenem les nacionalitzacions com un procés democràtic on el sector públic pren el control dels sectors més estratègics de l’economia, com ara les mateixes finances, però també el transport, les comunicacions, l’energia o les farmaceùtiques.

El gran rescat de la banca dut a terme durant els últims anys ha estat un procés de socialització de les pèrdues que el mateix sistema financer havia generat. Per exemple, a Espanya s’ha salvat a Bankia, una de les entitats que més va contribuir a la bombolla immobiliària. No podem parlar d’un procés de nacionalització tal com defensem des de Comunistes de Catalunya, perquè entenem les nacionalitzacions com un procés democràtic on el sector públic pren el control dels sectors més estratègics de l’economia, com ara les mateixes finances, però també el transport, les comunicacions, l’energia o les farmaceùtiques.

Defensem la nacionalització íntegra del sistema financer, posant el mateix a disposició de l’interès general. En els moments actuals, és imprescindible la canalització de crèdit en condicions dignes cap a les persones que el necessiten, cap a les petites i mitjanes empreses, cap als i les treballadores autònomes i cap als Estats (revertint la prohibició expressa de la UE hereva de Maastricht). Això només es pot fer des de la lògica de la prestació d’un servei públic, mai des de la suposada racionalitat de la generació del benefici privat.

És evident que, a curt termini, les nacionalitzacions representen una inversió important per part del Estats, però a llarg termini la gestió d’aquestes corporacions reporta un benefici, en part econòmic però sobretot social. Potser ara les prioritats de despesa serien unes altres, però es podria començar amb una autèntica nacionalització de Bankia o amb el progressiu control d’empreses privades que de veritat estiguin en situació difícil, com és el cas de Nissan, òbviament amb l’objectiu de la direcció definitiva de les mateixes.

S’ha de dir també que no és suficient amb el control estatal dels sectors estratègics. S’han d’articular mecanismes de transparència, rendiment de comptes i participació de la ciutadania, i fins i tot blindar en les constitucions la concreció d’aquestes idees. No podem repetir l’experiència que es va donar a països com Espanya durant els anys noranta, on es va forçar el mal funcionament d’empreses públiques per tal de justificar la seva privatització en mans de les elits capitalistes.

En el moment actual, hi ha altres elements de participació de l’Estat en l’economia que potser són tant urgents com les nacionalitzacions. S’han d’enfortir els serveis públics, s’ha de proporcionar una renda bàsica a tota la ciutadania i s’han d’intervenir els mercats privats per regular la competència en benefici dels i les consumidores. El gran debat és com aconseguir els recursos per finançar tot això, i l’alternativa d’esquerres consisteix en una forta pujada impositiva a les grans fortunes i als beneficis de les grans empreses, començant amb el retorn del rescat al mateix sector financer.

Ara més que mai és necessari repartir la riquesa. Esdevé d’una gran urgència després de la sortida en fals de la crisi estafa del 2008 i del cop de gràcia de la present pandèmia. La disputa de l’excedent econòmic és clau en el moment actual, sense oblidar en cap moment elements com l’emergència climàtica o la desigualtat de gènere. En definitiva, es tracta d’atacar les bases essencials del sistema capitalista, i de lluitar per conquerir una hegemonia que ens porti a la seva superació.

Per una major progressivitat fiscal en un context de transició cap a una economia socialista

Si pretenem redistribuir la riquesa i aconseguir que l’impacte de l’actual crisi derivada del coronavirus no afecti a les classes treballadores, com va passar després de la crisi-estafa del 2008, és absolutament urgent emprendre una reforma fiscal radical i de caire progressiu. Les necessitats d’una major despesa ja existien, però la recessió actual està posant encara més de manifest que si volem un sistema sanitari públic i de qualitat, un sistema educatiu amb gratuïtat real en totes les seves etapes, una renda bàsica universal o el desenvolupament de la llei de dependència, això només serà possible amb un augment substancial de la pressió fiscal centrada en les rendes més altes.

A curt termini, hem d’emprendre mesures com la recuperació d’un Impost Extraordinari sobre els Grans Patrimonis, la creació de la Taxa Tobin, una reformulació del tipus de gravamen, les reduccions i deduccions en l’Impost sobre el Patrimoni, una aplicació real i efectiva del tipus de gravamen del 35% del benefici real de les grans empreses, l’eliminació de sistemes fiscals especials com les SICAV i un replantejament global de l’IRPF, que inclogui la supressió dels ajuts fiscals als propietaris d’habitatges llogats, la implementació de les ajuts per lloguer a les persones llogateres, la derivació a la base imposable general dels increments patrimonials derivats de la venda de productes d’inversió, l’ampliació dels esglaons del tipus de gravamen, l’ampliació del tipus als nous esglaons d’impostos més alts.

A mig termini, l’enterrament del model neoliberal ha de donar lloc a un conjunt de debats econòmics de gran abast: la política econòmica de la UE, el major paper del sector públic, la renda bàsica, l’increment de la despesa en salut, ciència, dependència o educació (per tancar la bretxa digital), etc. La redistribució de la renda ha de jugar un paper central, així com la regulació estricta del sector financer o el combat contra l’emergència climàtica. El rol de la fiscalitat en aquest nou marc econòmic té una importància cabdal.

A llarg termini (o potser no tan llarg), el debat va més enllà del tema impositiu i rau en el manteniment del mateix sistema capitalista, davant la greu contradicció entre la lògica del benefici privat i la resolució de situacions col·lectives com la pandèmia que estem vivint. Hem de recordar que la desigualtat a nivell mundial o l’escalfament global estan provocant més víctimes que el mateix coronavirus, per la qual cosa les propostes de transició cap a una economia socialista són més necessàries que mai.

Publicat a Realitat, juny de 2020